Quants cops vaig rebre de les mateixes mans que tenien la missió suprema d'estimar-me? I jo no podia odiar-lo, era pitjor, senzillament no el podia comprendre. La meva pàtria mai havia estat meva i ara que ho podia ser, m'hi sentiria com un estranger.
Però no va ser tan greu, només vaig excloure dos aspectes: els meus sentiments i els meus pressentiments
Aquell fatídic dia, tots dos vam sortir per la mateixa porta i per sempre més. Deixit et fecit.
Havia après un mètode: la millor manera de combatre el sentimentalisme i desesperança consisteix, sense cap mena de dubte, a enfocar el problema des dels aspectes tècnics. Em vaig fer el següent raonament: ets morta.
Ets morta, ets morta, em vaig repetir en veu alta mentre cargolava un cigarret. Aquesta és la meva situació actual: ets morta. Per tant si no te'n surts, no hauràs perdut res. Però si aconsegueixes salvar-te ho hauràs guanyat tot: la teva vida.
Només m'importava que ell coneixia l'existència dels seus monstres i que m'havia relegat a la ignorància; mentrestant jo l'odiava amb la virulència dels impotents. Les onades, més que castigar la meva sorra, l'acoronaven i ell ho feia amb el to que es fa servir amb els agònics: concedir-los tot menys la veritat.
En realitat ell no era enemic meu, de la mateixa manera que els terratremols no son enemics dels edificis, només són.
Ja no existeix la fúria i disparar contra un home es alguna cosa més que fer punteria contra un cos; era matar tot el seu temps viscut.
En un parpalleig vaig transitar de l'espiritualitat més elevada a l'animalitat més primària. Salvada.
*El paisatge que un home veu, ulls enfora, acostuma a ser el reflex del que amaga, ulls endins.