lunes, 29 de noviembre de 2010

Va capgirar el mirall per veure's al revés. Al no obtenir el resultat desitjat va sacsejar-lo i el va llançar. Es va tombar sobre la catifa de colors i es va gratar l'esquena i les espatlles amb ella. Va aixecar els seus peus i es va tocar tots els dits, es va aferrar al dit gros amb tota la seva força tendra i se'l va dur a la boca, quina decepció, no tenia gust de res. Encara així va seguir amb aquella diversió que li calmava el mal de la boca. Curiós va mirar-se els dits de la mà, per què hi eren allà aquells dits? que podia fer amb ells? i les mans? que hi fotien? aahh! ja ho sabia, hi eren per gratar-li les baldufes que en aquell moment picaven com a ràbia. Ui! com picava el nas ara! tant de bo en tingués dues, va pensar... i així, sense esperar-ho en va aparèixer una altra, es va agafar el nassarró amb les mans. Què extrany, per què serviria allò? aquella protuberància amb dos foradets, però no li importava així que va mirar les parets de color cel amb nigulets blancs que li havia pintat el seu pare. Quin color més bonic, li recordava al cel real, el cel que veia al carrer quan anava al parc. Bonics records. Va mirar al seu voltant... ui! un cotxe de joguina... quin gust té? (perque això ho sabia bé, que la boca era pels sabors...)
Renou! uns taconets s'apropaven quasi corrent pel passadís de la casa.
-T'he trobat!! em tenies assustada angelet meu....
La diversió havia acabat.

martes, 23 de noviembre de 2010

¿Soy yo... o últimamente anochece más temprano?

Con este rollo del cambio de hora, del invierno y todo eso... últimamente parece que anochece a las cinco de la tarde. Yo os diré por qué... se trata del movimiento de rotación del planeta tierra, por lo visto la tierra no rota del mismo modo que en verano y por eso, el horario de luz se ve sometido a un cambio bastante deprimente.
Pero hay veces, que parece que anochece por otras causas menos metafísicas. Hay veces que ves como anochece en tu habitación, el cambio del día a la noche es gradual, pero tu lo ves de golpe y es cuando tus ojos te piden que enciendas la bombilla. Justo en ese momento parece que preferirías que se abriera el suelo y desaparecer entre las baldosas, porque, al parecer, de día uno no se siente tan solo.
Estas rodeado de coches, de gente en la calle, allá donde vayas siempre hay alguien que hace lo mismo que tú... pero de noche no. De noche no hay nadie contigo que comparta ese vacío existencial de encender una bombilla y te abrace y te diga... "tranquila, estamos juntos dándole al interruptor", no, no hay nadie y ¿sabéis por qué? porque nunca hay nadie. Y no me escondo de decir que quiero que alguien me haga sentir que las noches lleguen gradualmente, y que cuando lleguen, me dé igual.

sábado, 20 de noviembre de 2010

Hacer de corazón, tripas

Proclamemos al amor, esquizofrenia degenerativa y crónica. Saquemos fármacos para evitarlo. Mantengámonos distantes y fríos y dejemos latir a los -putos- corazones tranquilos.

Chillida

Chillida se autodenominaba: "Un solitario, un solitario con Pili", y así, el escultor se mostraba ausente del mundo menos de ella... su brazo derecho. Su cómplice. Su musa.