El sopar

La Sally no volia empipar-lo, només volia comprensió. Mentre ella feia ganyotes per fer-lo riure, ell la ignorava, aquell programa televisiu tenia més interés que ella.

–Per què no m'acarones? –Va dir la Sally

Silenci. Ell agafa aire i l'amolla com si a partir d'aquell moment tot l'aire que s'empassés no fos gratis. –Basta eh? Sally? Estic cansat i pareix que tens ganes de brega –,

–Sempre estàs malhumorat, he vingut a veure't per riure, no per suplicar-te –va dir ella, resignant-se

–Una altra nit igual, sempre esgotes la meva paciència, si vols brega, no m'hi trobaràs. I tant que no! – Ni va mirar-la.

Ell mateix sabia que tanta xerremeca era ridícula però el silenci de la Sally l'engrandia, una nova batalla guanyada. L'interior de la Sally era buit.

–Au va, menja, que t'he fet el sopar – va dir ell mentre tallava un troç de carn i li ficava dins la boca. La Sally va obrir la boca tremolosa i quan l'aliment va passar per la seva gargamella, va arrossegar panxa endins la carn i la plorera.

La Sally Normand mirava les claus penjades al penjador de claus. S'imaginava com seria el seu propi penjador de claus amb una sola banya i un sol clauer. El seu.
La Sally, en la seva inòpia, va imaginar també, que les seves claus reposaven a sobre una pared d'una altra casa, d'un altra ciutat, d'un altre país, d'un altre continent. Una zona de platja, on aquelles claus es penjarien i despenjarien tants cops com li vengués de gust, amb un vestit i un pentinat diferents.

Un cop agafaria aquelles claus per anar a la platja -perque la nova casa seria a una ciutat d'una costa de qualsevol continent que no fos el seu- i portaria la seva motxilla amb la seva crema i la seva revista de moda i patinaria fins trobar un lloc on colocar la tovallola.

Un altre cop portaria un vestit i uns cabells mig mullats i la seva única preocupació aquella nit seria si aquelles sabates li farien mal.

Una casa sense minimalismes amb molt de quadres i amb un penjador per a un sol clauer, sí.

De sobte la mà espanta somnis del seu marit li ballava davant els ulls: Ai, ximpleta, ja somniaves, au va, digues que somniaves?
-Res.... -va dir la Sally pensant en el seu clauer.
-Segur que no era res de profit..... ai, Sally, ximpleta, ximpleta.....

LA PELL FREDA

Quants cops vaig rebre de les mateixes mans que tenien la missió suprema d'estimar-me? I jo no podia odiar-lo, era pitjor, senzillament no el podia comprendre. La meva pàtria mai havia estat meva i ara que ho podia ser, m'hi sentiria com un estranger.

Però no va ser tan greu, només vaig excloure dos aspectes: els meus sentiments i els meus pressentiments

Aquell fatídic dia, tots dos vam sortir per la mateixa porta i per sempre més. Deixit et fecit.

Havia après un mètode: la millor manera de combatre el sentimentalisme i desesperança consisteix, sense cap mena de dubte, a enfocar el problema des dels aspectes tècnics. Em vaig fer el següent raonament: ets morta.

Ets morta, ets morta, em vaig repetir en veu alta mentre cargolava un cigarret. Aquesta és la meva situació actual: ets morta. Per tant si no te'n surts, no hauràs perdut res. Però si aconsegueixes salvar-te ho hauràs guanyat tot: la teva vida.

Només m'importava que ell coneixia l'existència dels seus monstres i que m'havia relegat a la ignorància; mentrestant jo l'odiava amb la virulència dels impotents. Les onades, més que castigar la meva sorra, l'acoronaven i ell ho feia amb el to que es fa servir amb els agònics: concedir-los tot menys la veritat.

En realitat ell no era enemic meu, de la mateixa manera que els terratremols no son enemics dels edificis, només són.

Ja no existeix la fúria i disparar contra un home es alguna cosa més que fer punteria contra un cos; era matar tot el seu temps viscut.

En un parpalleig vaig transitar de l'espiritualitat més elevada a l'animalitat més primària. Salvada.

*El paisatge que un home veu, ulls enfora, acostuma a ser el reflex del que amaga, ulls endins.