Va capgirar el mirall per veure's al revés. Al no obtenir el resultat desitjat va sacsejar-lo i el va llançar. Es va tombar sobre la catifa de colors i es va gratar l'esquena i les espatlles amb ella. Va aixecar els seus peus i es va tocar tots els dits, es va aferrar al dit gros amb tota la seva força tendra i se'l va dur a la boca, quina decepció, no tenia gust de res. Encara així va seguir amb aquella diversió que li calmava el mal de la boca. Curiós va mirar-se els dits de la mà, per què hi eren allà aquells dits? que podia fer amb ells? i les mans? que hi fotien? aahh! ja ho sabia, hi eren per gratar-li les baldufes que en aquell moment picaven com a ràbia. Ui! com picava el nas ara! tant de bo en tingués dues, va pensar... i així, sense esperar-ho en va aparèixer una altra, es va agafar el nassarró amb les mans. Què extrany, per què serviria allò? aquella protuberància amb dos foradets, però no li importava així que va mirar les parets de color cel amb nigulets blancs que li havia pintat el seu pare. Quin color més bonic, li recordava al cel real, el cel que veia al carrer quan anava al parc. Bonics records. Va mirar al seu voltant... ui! un cotxe de joguina... quin gust té? (perque això ho sabia bé, que la boca era pels sabors...)Renou! uns taconets s'apropaven quasi corrent pel passadís de la casa.
-T'he trobat!! em tenies assustada angelet meu....
La diversió havia acabat.


