Feia un treball amb l'ordinador. De cop i sobte, un moscard em va emprenyar i el vaig esclafar, era tan sols un moscard, pero haver encertat tant de plè em va donar una petita alegria. Vaig mirar el llum que tenia a sobre i vaig pensar la sort de que hagués triat la pantalla per poder matar-lo. Es va precipitar al meu monitor sense saber que tenc un odi visceral als moscards. Un altre moscart va caure en rodó a sobre del ratolí tàctil de l'ordinador i li vaig posar el dit damunt. Dos moscards de cop, quina bona feina!


En Sergi era un moscard eixerit i incomformista, la deshonra del seu pare que sempre va voler que es fes un moscard de profit. Era un moscard activista, que va recullir milers de firmes entre totes les bestioles per erradicar el matamosques.
Mentre tots els mosquits feien de les seves en l'estiu, ell llegia llibres d'estels i d'història.

La Glòria que era molt bona mosquitona, sempre havia sentit debilitat pel Sergi, que la va impressionar sense ell voler. I és cert que el Sergi tenia un batejar d'aletes molt hipnòtic i petites mosquitones l'intentàven seduir sense cap èxit.

La mare del Sergi sempre passava pena. "Aquest fill meu, un dia me'l mataran" solia cridar la mare mentre volava a cercar sang humana pel seu fill, que no pensava mai en dinar. Aquesta pobre moscarda plorava i plorava, tot era un passar pena. Les altres moscardes, en un acte d'empatia, solíen dur-li a la làmpara petites dosis de sang d'humà.

Aquell vespre, el Sergi va descansar a sobre la làmpara, ignorant el llum i la Glòria es va encoratjar i va declarar-li el seu amor. Va titubejar un "t'estim" i el Sergi la va mirar als ulls, la va besar i li va dir que ell també l'estimava. La Glòria es va sentir la mosquitona més feliç del món. Qui s'ho podria imaginar mai que aquell mosquit li declaràs amor etern i que decidís treure temps de la seva rebel.lia per aquella pobre mosquitona, que les potetes li feien figa.

El Sergi es va enlairar, dins l'ambient carregat de diòxid de carboni i es va sentir atret per una pantalla brillant . Un panell que el feia abandonar per un segon la seva estimada i posar-se a sobre d'aquell pastís lluminós.

La Glòria mirava espectant la heroicitat del seu nuvi, i reia, reia fort.

De sobte, va veure dues mans d'humana, una humana de pèl brut, amb un pijama de conillets, unes ulleres grosses, que portava uns auriculars amb una música atròç, va precipitar el seu dit a sobre el seu estimat.

El cor de la Glòria no hi era. Ni tan sols li bategava dins la seva petita caixa toràcica, i es va estimar més, llençar-se a les mans d'aquella bèstia humana, abans que seguir la seva vida en soledat, després de sentir un "t'estim".