La Sally Normand mirava les claus penjades al penjador de claus. S'imaginava com seria el seu propi penjador de claus amb una sola banya i un sol clauer. El seu.
La Sally, en la seva inòpia, va imaginar també, que les seves claus reposaven a sobre una pared d'una altra casa, d'un altra ciutat, d'un altre país, d'un altre continent. Una zona de platja, on aquelles claus es penjarien i despenjarien tants cops com li vengués de gust, amb un vestit i un pentinat diferents.

Un cop agafaria aquelles claus per anar a la platja -perque la nova casa seria a una ciutat d'una costa de qualsevol continent que no fos el seu- i portaria la seva motxilla amb la seva crema i la seva revista de moda i patinaria fins trobar un lloc on colocar la tovallola.

Un altre cop portaria un vestit i uns cabells mig mullats i la seva única preocupació aquella nit seria si aquelles sabates li farien mal.

Una casa sense minimalismes amb molt de quadres i amb un penjador per a un sol clauer, sí.

De sobte la mà espanta somnis del seu marit li ballava davant els ulls: Ai, ximpleta, ja somniaves, au va, digues que somniaves?
-Res.... -va dir la Sally pensant en el seu clauer.
-Segur que no era res de profit..... ai, Sally, ximpleta, ximpleta.....